Dimarts, 29 d'octubre
Manifestacions amb diversitat
Avui llegia un conte dels que apareixen a la ventana de Millás que parlava de les trucades equivocades. Casualment jo n'acabava de fer també una.
Al migdia m'ha trucat ma filla des de Barna reclamant-me urgententment el seu número de mòbil, que no el recordava. Feia 3 dies que acabava d'estrenar un mòbil nou. La veu era nerviosa i plorosa. De fons, se sentien sirenes de la policia. L'escenari dels fets era la manifestació que se celebrava en contra de la llei de qualitat a l'ensenyament.
Trobo la capsa amagada en un munt de roba. Busco el numero i truco pensant que em contestarà ella. Però, no senyor, em surt una veu de noi, pregunto per ella, em diu que no la coneix, que només té el mòbil, que ella i les seves amigues estan bé amagades en un bar del Pla Palau i que no sortiran fins que acabi el merder, que allò està ple de polis. Quan m'estranyo que tingui el mòbil, em diu que l'ha recollit de terra i que ella li ha regalat per ajudar-les. Sento més sirenes i no acabo de reaccionar. Penso que és un poli i que la tenen detinguda.Li ho pregunto. Diu que no, que ell també anava a la manifestació, però que s'ha retirat a temps. Li comento que com pensa retornar el mòbil i em diu que no el pensa tornar, que ella ja sap per què. M'estranyo més. Al final, encara li dono les gràcies per haver-me informat que estava bé.
Cinc minuts més tard, truca ma filla. Em demana el número. Li explico la conversa amb el meu interlocutor anònim. Comença a cridar-me dient que de regal res, que el que tenia el mòbil és qui els ha robat. Que havien caigut enmig de la confusió i que el mòbil havia caigut de la bossa d'una amiga. Total que volia el número per trucar el lladre i reclamar-li que el tornés. Li dic "deixa el mòbil, el lladre i cap a casa". Em diu que és al Maremagnum i que no pensa tornar fins que el recuperi ( quan ha tornat ha tornat ha aclarit que era el port), i em penja. Em quedo amb la boca oberta i més neguitosa que abans. Engego la tele i agafo les imatges de l'esbatussada que ha fet la policia al Maremagnum. A l'hora em truca des de Catalunya. Més plors i nervis. Està bé, però espera a les amigues que estan endrapant tan fresques en un Macdonals. Ella no té gana, però no nol tornar sola. Ha fet que totes les amigues truquin amb els seus mòbils al lladre de guant blanc i aquest els ha contestat que no pensa tornar-lo, que és molt mono. A més no s'està de dir que ha estat parlant amb la mare, i que era molt educada. Bé, aquesta sóc jo.
La trucada ha acabat amb la seva veu indignada. No entenia com algú era capaç de robar en una manifestació. I, que després del que ha vist avui, no pensa tornar a cap més. Li he dit que encara sort que no havia pres mal i que es deixés de mòbils.
També m'he quedat de pedra en veure la fredor d'aquest noi que era capaç de manifestar-se en defensa uns drets i, alhora, de robar i mentir . I arribo a la conclusió que la diversitat que trobem cada dia a les aules també ha triat el dia d'avui per manifestar-se al carrer. I que, a partir d'ara, les manifestacions hauran d'oferir itineraris separats per a la diversitat d'intencions.
mas
cromets 1:52 PMManifestacions amb diversitat
Avui llegia un conte dels que apareixen a la ventana de Millás que parlava de les trucades equivocades. Casualment jo n'acabava de fer també una.
Al migdia m'ha trucat ma filla des de Barna reclamant-me urgententment el seu número de mòbil, que no el recordava. Feia 3 dies que acabava d'estrenar un mòbil nou. La veu era nerviosa i plorosa. De fons, se sentien sirenes de la policia. L'escenari dels fets era la manifestació que se celebrava en contra de la llei de qualitat a l'ensenyament.
Trobo la capsa amagada en un munt de roba. Busco el numero i truco pensant que em contestarà ella. Però, no senyor, em surt una veu de noi, pregunto per ella, em diu que no la coneix, que només té el mòbil, que ella i les seves amigues estan bé amagades en un bar del Pla Palau i que no sortiran fins que acabi el merder, que allò està ple de polis. Quan m'estranyo que tingui el mòbil, em diu que l'ha recollit de terra i que ella li ha regalat per ajudar-les. Sento més sirenes i no acabo de reaccionar. Penso que és un poli i que la tenen detinguda.Li ho pregunto. Diu que no, que ell també anava a la manifestació, però que s'ha retirat a temps. Li comento que com pensa retornar el mòbil i em diu que no el pensa tornar, que ella ja sap per què. M'estranyo més. Al final, encara li dono les gràcies per haver-me informat que estava bé.
Cinc minuts més tard, truca ma filla. Em demana el número. Li explico la conversa amb el meu interlocutor anònim. Comença a cridar-me dient que de regal res, que el que tenia el mòbil és qui els ha robat. Que havien caigut enmig de la confusió i que el mòbil havia caigut de la bossa d'una amiga. Total que volia el número per trucar el lladre i reclamar-li que el tornés. Li dic "deixa el mòbil, el lladre i cap a casa". Em diu que és al Maremagnum i que no pensa tornar fins que el recuperi ( quan ha tornat ha tornat ha aclarit que era el port), i em penja. Em quedo amb la boca oberta i més neguitosa que abans. Engego la tele i agafo les imatges de l'esbatussada que ha fet la policia al Maremagnum. A l'hora em truca des de Catalunya. Més plors i nervis. Està bé, però espera a les amigues que estan endrapant tan fresques en un Macdonals. Ella no té gana, però no nol tornar sola. Ha fet que totes les amigues truquin amb els seus mòbils al lladre de guant blanc i aquest els ha contestat que no pensa tornar-lo, que és molt mono. A més no s'està de dir que ha estat parlant amb la mare, i que era molt educada. Bé, aquesta sóc jo.
La trucada ha acabat amb la seva veu indignada. No entenia com algú era capaç de robar en una manifestació. I, que després del que ha vist avui, no pensa tornar a cap més. Li he dit que encara sort que no havia pres mal i que es deixés de mòbils.
També m'he quedat de pedra en veure la fredor d'aquest noi que era capaç de manifestar-se en defensa uns drets i, alhora, de robar i mentir . I arribo a la conclusió que la diversitat que trobem cada dia a les aules també ha triat el dia d'avui per manifestar-se al carrer. I que, a partir d'ara, les manifestacions hauran d'oferir itineraris separats per a la diversitat d'intencions.
mas
Diumenge, 6 d'octubre
D'aventis i tardes que fan tard
Avui, el diari el Pais celebra els 20 anys de la creació de la seva seu a Barcelona amb la publicació d'un suplement on diversos col.laboradors recorden com eren fa vint anys. Una foto seva ens els recorda també. Uns molt joves, gairebé irreconeixibles ( en Sergi Pamies, Javier Cercas, Guillem Martinez), d'altres, tal com els recordàvem , perquè fa vint-anys ja els llegíem. De moment, només he donat un cop d'ull a algunes d'aquestes columnes, que mantenen la línia dels redactors. Ironia, il.lusions perdudes, grans esperances que es quedaren en petites, desencant, dosis de realisme per seguir endavant. La gamma sentimental varia perquè diverses són les trajectòries vitals i les edats de partida dels convidats a aquest àpat del record. Uns tot just s'estrenaven i d'altres portaven uns anys jugant.
I, en aquesta línia de crònica del que hagués pogut ser i ha estat a mitges, el País ha demanat a dos escriptors (Sergi Pàmies i Joan de Segarra) que escrivíssin sobre el llibre de Juan Marsé, Ultimas tardes con Teresa. De cop els vint-anys han passat a ser-ne 40, perquè la novel.la està ambientada al començament dels 60, si no m'equivoco.
Les aventis que poblen les novel.les de Marsé, que ens conviden a prendre'ns la vida com una contínua pel.lícula per fer front a una realitat que no ens agrada, són comparables als somnis de molts dels protagonistes de les entrevistes. I les darreres tardes amb Teresa, el foc follet que van poder protagonitzar fa vint anys i que, com sempre, té un final també de pel.lícula. Amb un comiat agredolç.
mas
cromets 12:00 PMD'aventis i tardes que fan tard
Avui, el diari el Pais celebra els 20 anys de la creació de la seva seu a Barcelona amb la publicació d'un suplement on diversos col.laboradors recorden com eren fa vint anys. Una foto seva ens els recorda també. Uns molt joves, gairebé irreconeixibles ( en Sergi Pamies, Javier Cercas, Guillem Martinez), d'altres, tal com els recordàvem , perquè fa vint-anys ja els llegíem. De moment, només he donat un cop d'ull a algunes d'aquestes columnes, que mantenen la línia dels redactors. Ironia, il.lusions perdudes, grans esperances que es quedaren en petites, desencant, dosis de realisme per seguir endavant. La gamma sentimental varia perquè diverses són les trajectòries vitals i les edats de partida dels convidats a aquest àpat del record. Uns tot just s'estrenaven i d'altres portaven uns anys jugant.
I, en aquesta línia de crònica del que hagués pogut ser i ha estat a mitges, el País ha demanat a dos escriptors (Sergi Pàmies i Joan de Segarra) que escrivíssin sobre el llibre de Juan Marsé, Ultimas tardes con Teresa. De cop els vint-anys han passat a ser-ne 40, perquè la novel.la està ambientada al començament dels 60, si no m'equivoco.
Les aventis que poblen les novel.les de Marsé, que ens conviden a prendre'ns la vida com una contínua pel.lícula per fer front a una realitat que no ens agrada, són comparables als somnis de molts dels protagonistes de les entrevistes. I les darreres tardes amb Teresa, el foc follet que van poder protagonitzar fa vint anys i que, com sempre, té un final també de pel.lícula. Amb un comiat agredolç.
mas