Dissabte, 21 de setembre
Redacción para una classe de lengua.......
Septiembre, el mes de los buenos propósitos.
Septiembre, el mes en que termina el verano, i con él esas largas i calurosas sobremesas en las que solo tenías una opción, echarte una siesta. Un sueño letárgico, sin prisas, del que solo despertabas cuando TU querías, no cuando te interrumpe un sonido ensordecedor, que te obliga a levantarte con una sola intención, acabar con el objeto (ya identificado) que recibe el nombre de: Despertador.
Una vez en pie ( de guerra) y dispuesto, cueste lo que cueste, a acabar con él, te das cuenta de que tu fino oido no te permite ubicar este grito del tiempo, así que ( contra tu voluntad) enciendes la luz y, rápidamente, dejas caer tu mano sobre el enemigo. Y cuando te dispones a reencontrarte con ese sueño tan interesante, te das cuenta de que has vuelto a caer en la trampa y que ahora ya se han acabado tus dulces doce horas de sueño....Bienvenido a septiembre, tu peor pesadilla.
Durante el transcurso de los diez minutos siguientes te intentas mentalizar de que la llegada de este nuevo mes no puede ser tan mala. Luego, sobreponiéndote a los principios básicos que te habías marcado nada más empezar el verano (entre ellos buscar una pareja mínimamente estable, una búsqueda obviamente sin resultado), escribes una lista de buenos propósitos que te ayude a afrontar con més ganas la amenaza del curso que se avecina, pero de pronto miras receloso las agujas del desafortunado despertador y, evadiéndote de tu estado de meditación, te das cuenta de que ya a pasado media hora, y si no te das prisa vas a llegar tarde a tu primer día de clase. Con una mirada de complicidad observas a tu nuevo salvador. Primer buen propósito: no maltratar más a tu despertador.
Irene. setembre 2002
1r Batxillerat
cromets 8:52 AM
Redacción para una classe de lengua.......
Septiembre, el mes en que termina el verano, i con él esas largas i calurosas sobremesas en las que solo tenías una opción, echarte una siesta. Un sueño letárgico, sin prisas, del que solo despertabas cuando TU querías, no cuando te interrumpe un sonido ensordecedor, que te obliga a levantarte con una sola intención, acabar con el objeto (ya identificado) que recibe el nombre de: Despertador.
Una vez en pie ( de guerra) y dispuesto, cueste lo que cueste, a acabar con él, te das cuenta de que tu fino oido no te permite ubicar este grito del tiempo, así que ( contra tu voluntad) enciendes la luz y, rápidamente, dejas caer tu mano sobre el enemigo. Y cuando te dispones a reencontrarte con ese sueño tan interesante, te das cuenta de que has vuelto a caer en la trampa y que ahora ya se han acabado tus dulces doce horas de sueño....Bienvenido a septiembre, tu peor pesadilla.
Durante el transcurso de los diez minutos siguientes te intentas mentalizar de que la llegada de este nuevo mes no puede ser tan mala. Luego, sobreponiéndote a los principios básicos que te habías marcado nada más empezar el verano (entre ellos buscar una pareja mínimamente estable, una búsqueda obviamente sin resultado), escribes una lista de buenos propósitos que te ayude a afrontar con més ganas la amenaza del curso que se avecina, pero de pronto miras receloso las agujas del desafortunado despertador y, evadiéndote de tu estado de meditación, te das cuenta de que ya a pasado media hora, y si no te das prisa vas a llegar tarde a tu primer día de clase. Con una mirada de complicidad observas a tu nuevo salvador. Primer buen propósito: no maltratar más a tu despertador.
Irene. setembre 2002
1r Batxillerat
Dissabte, 14 de setembre
Primer dia de classe
No miris tant i continua caminant. No veus que no es fa això s'assenyalar amb el dit. No és pas un nen, és un senyor petit i no li agrada que cada dia t'aturis i te'l quedis mirant. Si arribo a saber que cada dia li cridaries el mateix, no et dic que era un nanet. Camina, que fem tard a escola. No és com tu, que ell no va escola. Quan tornem a casa li ho diré a la mare. Té la cartera i entra a classe. I com demà em facis el mateix, no et torno a portar a escola, que encara no tens l'edat.
La pissarra petita, el guix i un drap per fer els esborranys de sumes, restes i abecedaris. La llibreta ratllada, llapis, maquinetes, puntax, goma milan o molles de pa . Més tard, una ploma, un tinter i un paper secant per a les taques de tinta.Colors alpino i barretes de Goya i un cotofluix per pintar mars i muntanyes. Els pupitres de fusta inclinats i amb la tapa que s'aixecava per guardar-hi el llibre i la pissarra. Dictats, còpies, dibuixos, lectures. Un llibre enciclopèdic d'un tal alvarez i el seu fill alvarito ple d'imatges per fer-nos passar les lliçons. Mapes de països, muntanyes i rius que has d'anar memoritzant. La cartera de cartró amb les tanques de llauna per transportar el llibre, el plumier desplegable i l'entrepà.
Hores de pati per escampar la boira, on cada minut es multiplicava pel mil. Jocs de temporada, cucs de seda, capelles, estampetes de colors. Campanes, timbres, picades de mans per fer-nos tornar al cau. Files i més files amb la mateixa posició cada any. Silencis, preguntes, respostes, exàmens. Més llibres. Vacances de tres mesos i així cada any.
Es dificil el teu curs? Quins llibres teniu? Uff, llatí? Francès? Un somriure, una mirada d'enveja perquè ja voldria ser gran.
Mas /curs 2002-03
De l'escriptura manual a la impressió
Ací enfront d’ací: Internet versus Literatura
Manel Ollé Scripta
L'escriptura xinesa antigua: Des dels pictogrames fins als llibres, una intoducció als ideogrames
cromets 1:22 PM
Primer dia de classe
No miris tant i continua caminant. No veus que no es fa això s'assenyalar amb el dit. No és pas un nen, és un senyor petit i no li agrada que cada dia t'aturis i te'l quedis mirant. Si arribo a saber que cada dia li cridaries el mateix, no et dic que era un nanet. Camina, que fem tard a escola. No és com tu, que ell no va escola. Quan tornem a casa li ho diré a la mare. Té la cartera i entra a classe. I com demà em facis el mateix, no et torno a portar a escola, que encara no tens l'edat.
La pissarra petita, el guix i un drap per fer els esborranys de sumes, restes i abecedaris. La llibreta ratllada, llapis, maquinetes, puntax, goma milan o molles de pa . Més tard, una ploma, un tinter i un paper secant per a les taques de tinta.Colors alpino i barretes de Goya i un cotofluix per pintar mars i muntanyes. Els pupitres de fusta inclinats i amb la tapa que s'aixecava per guardar-hi el llibre i la pissarra. Dictats, còpies, dibuixos, lectures. Un llibre enciclopèdic d'un tal alvarez i el seu fill alvarito ple d'imatges per fer-nos passar les lliçons. Mapes de països, muntanyes i rius que has d'anar memoritzant. La cartera de cartró amb les tanques de llauna per transportar el llibre, el plumier desplegable i l'entrepà.
Hores de pati per escampar la boira, on cada minut es multiplicava pel mil. Jocs de temporada, cucs de seda, capelles, estampetes de colors. Campanes, timbres, picades de mans per fer-nos tornar al cau. Files i més files amb la mateixa posició cada any. Silencis, preguntes, respostes, exàmens. Més llibres. Vacances de tres mesos i així cada any.
Es dificil el teu curs? Quins llibres teniu? Uff, llatí? Francès? Un somriure, una mirada d'enveja perquè ja voldria ser gran.
Mas /curs 2002-03
De l'escriptura manual a la impressió
Ací enfront d’ací: Internet versus Literatura
Manel Ollé Scripta
L'escriptura xinesa antigua: Des dels pictogrames fins als llibres, una intoducció als ideogrames
Dijous, 5 de setembre
Evie
Cromet de joventut especialment dedicat ( Armand Matías Guiu
creador de Tambor, 7.000 contes infantils imaginatius que s'emeteren a Radio Barcelona quan jo era petita, els quals penso que tenen alguna a cosa a veure amb què jo ara escrigui cromets.
carrer mogut, 25, la seva darrera novel.la
i crítica
mas
AVUI
Bústia
Al senyor Armand Matias Guiu, amb agraïment
I tant si me'n recordo, del Tambor! Als nascuts a finals dels quaranta i començaments dels cinquanta, hi havia poques coses que ens fessin menys amarga una infantesa neulida, amb uns adults sovint sorruts i distants, poc donats a estimular alguna il·lusió en la canalla, abocada a unes aules tètriques, amb "el santcrist penjat entre els dos lladres", una estufa tísica, uns mestres tirànics, un tros de roba que calia hissar al pati cada matí i el rosari dels dissabtes.
L'única il·lusió d'entre setmana, per a molts, era que arribessin les dotze per fugir de l'escola, comprar una pega dolça de deu cèntims pel camí i córrer cap a casa a escoltar el conte del Tambor, a dos quarts d'una en punt, a Ràdio Barcelona.
Sempre he pensat que la meva passió lectora la dec en primer lloc a aquell centpeus tafaner i entranyable que llegia novel·les contínuament en totes les fulles de les plantes que trobava, amb la música del Grillo Violín de fons. La infantesa no és, en general, cap paradís, però en conservem sempre algunes engrunes de tendresa. La de la meva generació va ser més aviat grisa i trista, però als pobles sempre hi havia els colors del camp a l'estiu, amb l'escola feliçment tancada, un avi que ens comprava el TBO, una àvia amb un davantal amatent, una cosina gran que ens passava algun llibre de Molino i Joventut, malgrat l'arrufada de nas d'una mare al·lèrgica als llibres, i unes bestioles intel·ligentíssimes i divertides que durant una estona, cada migdia, ens airejaven l'ànima amb un alè d'autèntica imaginació creativa, en un recer ben allunyat dels contes carrinclons de prínceps i princeses.
No s'amoïni, senyor Matias Guiu, no és el primer ni serà l'últim a qui no se li reconegui la tasca feta, però sempre tindrà l'homenatge franc i senzill d'aquells infants dels cinquanta. Almenys, li asseguro de cor que té el meu.
Per cert, crec que caldria fundar un club de fans del Tambor i fer un homenatge com cal al seu creador. Potser fóra la manera d'aconseguir que alguna emissora li fes cas i així podríem sentir, ara sí (de moment!), el Tambor en català. Apa, vinga!
Teresa Amat
7 de maig del 2000
cromets 1:19 PM
Evie
Cromet de joventut especialment dedicat ( Armand Matías Guiu
creador de Tambor, 7.000 contes infantils imaginatius que s'emeteren a Radio Barcelona quan jo era petita, els quals penso que tenen alguna a cosa a veure amb què jo ara escrigui cromets.
carrer mogut, 25, la seva darrera novel.la
i crítica
mas
AVUI
Bústia
Al senyor Armand Matias Guiu, amb agraïment
I tant si me'n recordo, del Tambor! Als nascuts a finals dels quaranta i començaments dels cinquanta, hi havia poques coses que ens fessin menys amarga una infantesa neulida, amb uns adults sovint sorruts i distants, poc donats a estimular alguna il·lusió en la canalla, abocada a unes aules tètriques, amb "el santcrist penjat entre els dos lladres", una estufa tísica, uns mestres tirànics, un tros de roba que calia hissar al pati cada matí i el rosari dels dissabtes.
L'única il·lusió d'entre setmana, per a molts, era que arribessin les dotze per fugir de l'escola, comprar una pega dolça de deu cèntims pel camí i córrer cap a casa a escoltar el conte del Tambor, a dos quarts d'una en punt, a Ràdio Barcelona.
Sempre he pensat que la meva passió lectora la dec en primer lloc a aquell centpeus tafaner i entranyable que llegia novel·les contínuament en totes les fulles de les plantes que trobava, amb la música del Grillo Violín de fons. La infantesa no és, en general, cap paradís, però en conservem sempre algunes engrunes de tendresa. La de la meva generació va ser més aviat grisa i trista, però als pobles sempre hi havia els colors del camp a l'estiu, amb l'escola feliçment tancada, un avi que ens comprava el TBO, una àvia amb un davantal amatent, una cosina gran que ens passava algun llibre de Molino i Joventut, malgrat l'arrufada de nas d'una mare al·lèrgica als llibres, i unes bestioles intel·ligentíssimes i divertides que durant una estona, cada migdia, ens airejaven l'ànima amb un alè d'autèntica imaginació creativa, en un recer ben allunyat dels contes carrinclons de prínceps i princeses.
No s'amoïni, senyor Matias Guiu, no és el primer ni serà l'últim a qui no se li reconegui la tasca feta, però sempre tindrà l'homenatge franc i senzill d'aquells infants dels cinquanta. Almenys, li asseguro de cor que té el meu.
Per cert, crec que caldria fundar un club de fans del Tambor i fer un homenatge com cal al seu creador. Potser fóra la manera d'aconseguir que alguna emissora li fes cas i així podríem sentir, ara sí (de moment!), el Tambor en català. Apa, vinga!
Teresa Amat
7 de maig del 2000