Divendres, 23 d'agost
Les closques que ens estotgen
L'altre dia ma mare, que és una agenda natural, recordava les dates dels trasllats de la família. Nena, demà fa anys que vam deixar el xalet. Sabia què volia dir. Cada any pel mes d'agost diu la mateixa frase. Avui n'ha recordat una altra. Nena, el 30 farà anys que vam arribar aquí.
Malgrat ser unes frases repetides, cada any les sento més llunyanes. Les primeres vegades donaven pas a un allau d'imatges i records que eren comentats per tots. La mare explicava un enfilall de detalls i nosaltres els sentíem com a viscuts. Ens reconeixíem ens els nens que viatgaven en un taxi, cotxe de línia o tren. Recordàvem els preparatius de la marxa: desmuntar mobles, embalar paquets, comiats i plors dels grans. Tornàvem a viure amb una barreja de neguit i curiositat l'arribada a un lloc desconegut on hauríem de començar de nou. Sort dels mobles, que sempre eren els mateixos. Només calia que els disposéssim com sempre i ja estava. El paisatge trencat es tornava a recomposar. Per als nens si més no.
Ara, aquestes frases gairebé només tenen sentit per a la mare. I em sobta no recordar tots els detalls que ella aboca amb tanta precisió.
Aquells primers trasllats familiars han estat seguits dels que cadascú hem fet pel nostre compte. Ja no tenim els mobles que ens els recordàvem ni la curiositat d'abans. No sé si la memòria és sàvia i ens vol endolcir el present amb el tel del passat. Però el cert és no podríem suportar tants records sense que el enyor no ens fes mal.
De tota manera, somric quan sento aquestes frases. I, sent una mica egoista, les deixo sempre em boca de la mare per continuar viatjant cada estiu a les closques en què es bellugavem.
mas
cromets 8:23 AM
Les closques que ens estotgen
L'altre dia ma mare, que és una agenda natural, recordava les dates dels trasllats de la família. Nena, demà fa anys que vam deixar el xalet. Sabia què volia dir. Cada any pel mes d'agost diu la mateixa frase. Avui n'ha recordat una altra. Nena, el 30 farà anys que vam arribar aquí.
Malgrat ser unes frases repetides, cada any les sento més llunyanes. Les primeres vegades donaven pas a un allau d'imatges i records que eren comentats per tots. La mare explicava un enfilall de detalls i nosaltres els sentíem com a viscuts. Ens reconeixíem ens els nens que viatgaven en un taxi, cotxe de línia o tren. Recordàvem els preparatius de la marxa: desmuntar mobles, embalar paquets, comiats i plors dels grans. Tornàvem a viure amb una barreja de neguit i curiositat l'arribada a un lloc desconegut on hauríem de començar de nou. Sort dels mobles, que sempre eren els mateixos. Només calia que els disposéssim com sempre i ja estava. El paisatge trencat es tornava a recomposar. Per als nens si més no.
Ara, aquestes frases gairebé només tenen sentit per a la mare. I em sobta no recordar tots els detalls que ella aboca amb tanta precisió.
Aquells primers trasllats familiars han estat seguits dels que cadascú hem fet pel nostre compte. Ja no tenim els mobles que ens els recordàvem ni la curiositat d'abans. No sé si la memòria és sàvia i ens vol endolcir el present amb el tel del passat. Però el cert és no podríem suportar tants records sense que el enyor no ens fes mal.
De tota manera, somric quan sento aquestes frases. I, sent una mica egoista, les deixo sempre em boca de la mare per continuar viatjant cada estiu a les closques en què es bellugavem.
mas