Dijous 27 de Juny
D'ètiques etíliques
Dues notícies relacionades amb la intoxicació per coma etílic de dos menors d'un institut de LLeida han aparegut a l'Avui Expedient a un restaurant per vendre alcohol a menors i a la Vanguardia los peligros de las drogas Sanitat expedienta a un restaurante de Lleida por servir alcohol a escolares. Les dues coincidexen en presentar els fet ( la visita dels nois a l'hospital) i en assenyalar que els escolars (alumnes de 4t d'eso) no comptaven amb el permís del centre, el qual havia comunicat als pares que ells no se'n feien responsables ( abans havien ofert als alumnes la seva participació si aquest aceptaven d'acabar al festa a les 2 i pujar a un bus que els portaria cap a casa). Indiquen, també, sobre qui recaurà el pes de la llei en forma de multa administrativa i possible tancament temporal ( la Fonda de Nastasi). Les diferències les trobem en les explicacions que donen els propietaris del restaurant- discoteca (que en adonar-se que els nois eren menors no havien obert la barra lliure) i la que donen alguns dels assistents ( que van disposar d'aquest servei ).
Aquest no serà el primer ni l'últim cas. Però el que soprèn de tot plegat és la hipocresia que gasten els protagonites dels fets. Tothom se'n du les mans al cap en assabentar-se que un establiment oblidés la llei ( la prohibició de vendre begudes alcohòliques als menors d'edat) sense recordar que això és el pa de cada cap de setmana.
Els pares saben perfectament que aquests locals inciten els clients a veure alcohol regalant un xupito amb l'entrada. Les autoritats municipals i de sanitat també n'estan assentats. Els joves, encara més.
Per tant, ha passat el que havia de passar. El restaurant devia servir les begudes, tal com ho deu fer cada cap de setmana a la seva discoteca. Els pares van deixar anar els seus fills al sopar fent ulls clucs a l'evidència ( que molts dels seus fills ja han consumit alcohol i n'han notat algun d'quest efectes). Els professors ensumant-se el que passaria havien imposat certes condicions per fer-se'n responsables. En no ser acceptades pels alumnes, es devien témer el pitjor i van comunicar els fets als pares.
La reponsabilitat de tot plegat es pot repartir entre:
Els alumnes : Perquè són ells els que van decidir de beure. Perquè no van acceptar l'oferta dels professors ( el bus carrossa de la ventafocs amb servei nocturn). Aquest accident els ha mostrat què pot passar si es fan barreges perilloses.
El restaurant: Per seguir amb la seva pràctica de servir begudes alcohòliques.I per l'amnèsia en el compliment de les lleis que afavoreix el seu negoci.
La Generalitat: per no fer complir aquesta llei amb més fermesa i de forma habitual. Això ha donat una sensació de permisibilitat de la qual se n'aprofiten els desaprensius. Amb la multa actual es cobriran les aparences... pero després tothom baixarà la guàrdia, fins al proper mort.
Els pares, per haver renunciat a vetllar per la salut dels seus fills denunciant els establiment que intenten captar la seva clientela infantil a través del regalet del xupito.
La història ha tingut el desenllaç accidentat propi de les pel.lícules d'adolescents que veiem al cinema. La primera borratxera per més d'un. La seva difusió pels mitjans informatius sembla obeir a una tàctica des responsables de la administració per espantar els estudiants.
Remeis del passat no tan llunyà: el vi rebaixat que bevíem des de ben petits en un porronet, que anava creixent amb nosaltres . Quan arribava el moment dels exessos, ja hi estaves habituat i la digestió era més fàcil.
PD. Ah , que la fonda la conec a fondo, per assistència a 3 casaments de la família al llarg dels darrers 15 anys. Per cert que n'hi ha més d'una en el radi de 3 km.. Que la darrera vegada ens vam perdre , les vam recórrer totes i ens vam perdre l'aperitiu de rigor ( que sempre és el més bo).
mas
cromets 5:13 PM
Dues notícies relacionades amb la intoxicació per coma etílic de dos menors d'un institut de LLeida han aparegut a l'Avui Expedient a un restaurant per vendre alcohol a menors i a la Vanguardia los peligros de las drogas Sanitat expedienta a un restaurante de Lleida por servir alcohol a escolares. Les dues coincidexen en presentar els fet ( la visita dels nois a l'hospital) i en assenyalar que els escolars (alumnes de 4t d'eso) no comptaven amb el permís del centre, el qual havia comunicat als pares que ells no se'n feien responsables ( abans havien ofert als alumnes la seva participació si aquest aceptaven d'acabar al festa a les 2 i pujar a un bus que els portaria cap a casa). Indiquen, també, sobre qui recaurà el pes de la llei en forma de multa administrativa i possible tancament temporal ( la Fonda de Nastasi). Les diferències les trobem en les explicacions que donen els propietaris del restaurant- discoteca (que en adonar-se que els nois eren menors no havien obert la barra lliure) i la que donen alguns dels assistents ( que van disposar d'aquest servei ).
Aquest no serà el primer ni l'últim cas. Però el que soprèn de tot plegat és la hipocresia que gasten els protagonites dels fets. Tothom se'n du les mans al cap en assabentar-se que un establiment oblidés la llei ( la prohibició de vendre begudes alcohòliques als menors d'edat) sense recordar que això és el pa de cada cap de setmana.
Els pares saben perfectament que aquests locals inciten els clients a veure alcohol regalant un xupito amb l'entrada. Les autoritats municipals i de sanitat també n'estan assentats. Els joves, encara més.
Per tant, ha passat el que havia de passar. El restaurant devia servir les begudes, tal com ho deu fer cada cap de setmana a la seva discoteca. Els pares van deixar anar els seus fills al sopar fent ulls clucs a l'evidència ( que molts dels seus fills ja han consumit alcohol i n'han notat algun d'quest efectes). Els professors ensumant-se el que passaria havien imposat certes condicions per fer-se'n responsables. En no ser acceptades pels alumnes, es devien témer el pitjor i van comunicar els fets als pares.
La reponsabilitat de tot plegat es pot repartir entre:
Els alumnes : Perquè són ells els que van decidir de beure. Perquè no van acceptar l'oferta dels professors ( el bus carrossa de la ventafocs amb servei nocturn). Aquest accident els ha mostrat què pot passar si es fan barreges perilloses.
El restaurant: Per seguir amb la seva pràctica de servir begudes alcohòliques.I per l'amnèsia en el compliment de les lleis que afavoreix el seu negoci.
La Generalitat: per no fer complir aquesta llei amb més fermesa i de forma habitual. Això ha donat una sensació de permisibilitat de la qual se n'aprofiten els desaprensius. Amb la multa actual es cobriran les aparences... pero després tothom baixarà la guàrdia, fins al proper mort.
Els pares, per haver renunciat a vetllar per la salut dels seus fills denunciant els establiment que intenten captar la seva clientela infantil a través del regalet del xupito.
La història ha tingut el desenllaç accidentat propi de les pel.lícules d'adolescents que veiem al cinema. La primera borratxera per més d'un. La seva difusió pels mitjans informatius sembla obeir a una tàctica des responsables de la administració per espantar els estudiants.
Remeis del passat no tan llunyà: el vi rebaixat que bevíem des de ben petits en un porronet, que anava creixent amb nosaltres . Quan arribava el moment dels exessos, ja hi estaves habituat i la digestió era més fàcil.
PD. Ah , que la fonda la conec a fondo, per assistència a 3 casaments de la família al llarg dels darrers 15 anys. Per cert que n'hi ha més d'una en el radi de 3 km.. Que la darrera vegada ens vam perdre , les vam recórrer totes i ens vam perdre l'aperitiu de rigor ( que sempre és el més bo).
mas
divendres 21 de Juny
El contracte del corrector
Productors: PAR.ESC.PRO societat limitada
Director : DEGC
Protagonistes: 190 alumnes, 190 proves d'accés , el corrector i la seva mà dreta.
Música: variacions i poupurris diversos per amenitzar la tasca.
Durada del rodatge: 3 matins assoleiats
Temps de muntatge: 36 hores de dia i de nit
Localització: exteriors ( les aules)/ interiors ( l'estudi del corrector)
Atrezzo: boligrafs vermell i negre, ulleres, aigua, entrepans, una passejada cada mitja hora, paciència, calor, son,
Temàtica: com valorar objectivament una prova ambiguament correcta que admet múltiples interpretacions
Argument: el de cada any: com fer el salt de la ESO a la Universitat passant pel pont llevadís del Batxillerat
Pre-estrena: 2 de Juliol, a les pantalles d' Internet (només amb invitacions especials i amb l'assistència dels protagonistes)
Estrena: 4 de juliol, als tribunals examinadors ( on es lliuraran les entrades)
mas correcting
regeneradors d'ulls cansats
images
links de pàgines de collages
puzzle
cromets 3:40 PM
Productors: PAR.ESC.PRO societat limitada
Director : DEGC
Protagonistes: 190 alumnes, 190 proves d'accés , el corrector i la seva mà dreta.
Música: variacions i poupurris diversos per amenitzar la tasca.
Durada del rodatge: 3 matins assoleiats
Temps de muntatge: 36 hores de dia i de nit
Localització: exteriors ( les aules)/ interiors ( l'estudi del corrector)
Atrezzo: boligrafs vermell i negre, ulleres, aigua, entrepans, una passejada cada mitja hora, paciència, calor, son,
Temàtica: com valorar objectivament una prova ambiguament correcta que admet múltiples interpretacions
Argument: el de cada any: com fer el salt de la ESO a la Universitat passant pel pont llevadís del Batxillerat
Pre-estrena: 2 de Juliol, a les pantalles d' Internet (només amb invitacions especials i amb l'assistència dels protagonistes)
Estrena: 4 de juliol, als tribunals examinadors ( on es lliuraran les entrades)
mas correcting
regeneradors d'ulls cansats
images
links de pàgines de collages
puzzle
Diumenge 16 de Juny
El pastís de la discòrdia
Ara fa vint-i-cinc anys de les primeres eleccions democràtiques. Feia un dia tan calorós com el d'ahir o avui. Tota la setmana va ser un forn. Aquests dies els diaris van plens d'articles en què els protagonistes ens expliquen com van viure aquell fet. Les fotos ens els han presentat molt més joves i somrients del que són ara. També hi hem pogut veure gent que ja no és entre nosaltres.
Per a molts dels que vam tenir a les mans per primera vegada una papereta de vot, aquell dia ens ha marcat. Sentíem que ens trobàvem a la línia de sortida d'una carrera que ens havia de portar molt lluny. Ves a saber què esperàvem trobar al final, però segur que alguna cosa diferent a la d'abans.
Érem una mica els figurants del gran plató en què es van convertir places i carrers. Actors en un escenari on havies d'actuar a la força, ja fos com a militant d'un partit polític de solera o d'un nascut per a l'ocasió. El que és curiós és que els actors sentíem ja fílies i fòbies, i que, malgrat compartir carreres, estudis i llocs de treball, els clixés i les consignes ens distanciaven més que no pas ens unien. Tothom volia tenir una part del pastís, i aquesta gana moltes vegades es manifestava de la manera més infantil, tapant els cartells del partit que per proximitat ideològica te'n podia prendre un bocí.
Era una mica com el joc de les cadires. Tothom hi volia jugar, però en el moment de córrer no importava a qui deixaves sense seient.
El dia de les eleccions la consigna era que tothom havia de vigilar per la puresa de l'escrutini. Tots els partits desplegaren un petit exèrcit d'interventors per defensar el bon repartiment del pastís. Les paperetes mai no havien tingut tants pretendents ni tants ulls observant-les. L'arribada de la nit va deixar la taula buida. El pastís ja estava repartit. A uns els va tocar més bocins més grossos que a d'altres, però tohom el va tastar. Com nens petits, molts envejaven els altres i pensaven que el repartiment havia estat injust. Que havent posat els ingredients per fer la massa ara el tocava el bocí més petit. Els que només havien aportat la mantega i la xocolata deien que això era el que el feia més atractiu. Per a alguns aquell pastís va ser com la poma de la discòrdia que obligava el votant a decidir.
Amb els anys, alguns dels que vam assistir a aquella festa hem après:
- que els pastissos, si es mengen massa de pressa, poden portar a la indigestió.
- que tothom es lliure de triar el tros que vulgui.
- que moltes vegades els cuiners adulteren el producte.
- que potser ens agradaria triar els cuiners.
També hem après que el sentit del gust només d'adquireix tastant. Que la indigestió es preferible a una anèmia. I que estem contents d'haver assistit al repartiment del pastís.
mas
cromets 2:17 PM
Ara fa vint-i-cinc anys de les primeres eleccions democràtiques. Feia un dia tan calorós com el d'ahir o avui. Tota la setmana va ser un forn. Aquests dies els diaris van plens d'articles en què els protagonistes ens expliquen com van viure aquell fet. Les fotos ens els han presentat molt més joves i somrients del que són ara. També hi hem pogut veure gent que ja no és entre nosaltres.
Per a molts dels que vam tenir a les mans per primera vegada una papereta de vot, aquell dia ens ha marcat. Sentíem que ens trobàvem a la línia de sortida d'una carrera que ens havia de portar molt lluny. Ves a saber què esperàvem trobar al final, però segur que alguna cosa diferent a la d'abans.
Érem una mica els figurants del gran plató en què es van convertir places i carrers. Actors en un escenari on havies d'actuar a la força, ja fos com a militant d'un partit polític de solera o d'un nascut per a l'ocasió. El que és curiós és que els actors sentíem ja fílies i fòbies, i que, malgrat compartir carreres, estudis i llocs de treball, els clixés i les consignes ens distanciaven més que no pas ens unien. Tothom volia tenir una part del pastís, i aquesta gana moltes vegades es manifestava de la manera més infantil, tapant els cartells del partit que per proximitat ideològica te'n podia prendre un bocí.
Era una mica com el joc de les cadires. Tothom hi volia jugar, però en el moment de córrer no importava a qui deixaves sense seient.
El dia de les eleccions la consigna era que tothom havia de vigilar per la puresa de l'escrutini. Tots els partits desplegaren un petit exèrcit d'interventors per defensar el bon repartiment del pastís. Les paperetes mai no havien tingut tants pretendents ni tants ulls observant-les. L'arribada de la nit va deixar la taula buida. El pastís ja estava repartit. A uns els va tocar més bocins més grossos que a d'altres, però tohom el va tastar. Com nens petits, molts envejaven els altres i pensaven que el repartiment havia estat injust. Que havent posat els ingredients per fer la massa ara el tocava el bocí més petit. Els que només havien aportat la mantega i la xocolata deien que això era el que el feia més atractiu. Per a alguns aquell pastís va ser com la poma de la discòrdia que obligava el votant a decidir.
Amb els anys, alguns dels que vam assistir a aquella festa hem après:
- que els pastissos, si es mengen massa de pressa, poden portar a la indigestió.
- que tothom es lliure de triar el tros que vulgui.
- que moltes vegades els cuiners adulteren el producte.
- que potser ens agradaria triar els cuiners.
També hem après que el sentit del gust només d'adquireix tastant. Que la indigestió es preferible a una anèmia. I que estem contents d'haver assistit al repartiment del pastís.
mas
Dimarts 11 de Juny
De medalles, conductes i altres virtuts
A l'escola de monges on vaig estudiar, long time ago, tenien el costum de repartir cada final de trimestre unes medalles a les alumnes. Premiaven els coneixements o la conducta. Les primeres penjaven de l'uniforme de les alumnes amb més alt rendiment acadèmic. Les segones, que a mi em semblaven un premi de consolació, decoraven el de les alumnes més callades i obedients ( les que no donaven feina, tenint present que érem 40 a classe).
Recordo que la més cotitzada ( no ens enganyem ara) penjava d'una cinta de color verd i que les segona, d'una de vermella. A mi sempre tocava la vermella. Any rera any, arribava cofoia a casa amb la medalleta-fermall que em distingia com a alumna que destacava pel seu silenci. No en conservo cap perquè, com podeu suposar, només ens les deixaven en préstec.
Amb el temps vaig entendre què significava allò de bona conducta. A mi no em costava cap esforç no enraonar a classe i creure els mestres, ja em portava malament a casa. Penso que una autista hagués pogut tenir la mateixa distinció. Que el que relament estaven premiant era una una manca de socialització.
Cap al final de la meva estada en aquella escola vaig poder canviar el color de la medalleta. Pero llavors vaig decidir que, per si de cas se'ls acudia donar-me'n més de les vermelles, que jo me n'anava a provar sort a l'Institut. Allà no hi havia medalles que et cataloquessin, i, per tant, vaig començar a xerrar. Crec que vaig guanyar amb el canvi.
mas
cromets 10:00 AM
A l'escola de monges on vaig estudiar, long time ago, tenien el costum de repartir cada final de trimestre unes medalles a les alumnes. Premiaven els coneixements o la conducta. Les primeres penjaven de l'uniforme de les alumnes amb més alt rendiment acadèmic. Les segones, que a mi em semblaven un premi de consolació, decoraven el de les alumnes més callades i obedients ( les que no donaven feina, tenint present que érem 40 a classe).
Recordo que la més cotitzada ( no ens enganyem ara) penjava d'una cinta de color verd i que les segona, d'una de vermella. A mi sempre tocava la vermella. Any rera any, arribava cofoia a casa amb la medalleta-fermall que em distingia com a alumna que destacava pel seu silenci. No en conservo cap perquè, com podeu suposar, només ens les deixaven en préstec.
Amb el temps vaig entendre què significava allò de bona conducta. A mi no em costava cap esforç no enraonar a classe i creure els mestres, ja em portava malament a casa. Penso que una autista hagués pogut tenir la mateixa distinció. Que el que relament estaven premiant era una una manca de socialització.
Cap al final de la meva estada en aquella escola vaig poder canviar el color de la medalleta. Pero llavors vaig decidir que, per si de cas se'ls acudia donar-me'n més de les vermelles, que jo me n'anava a provar sort a l'Institut. Allà no hi havia medalles que et cataloquessin, i, per tant, vaig començar a xerrar. Crec que vaig guanyar amb el canvi.
mas
Diumenge 7 de Juny
Somni d'una nit d'estiu
Som a l'estiu? Encara no, però falta poc. De moment no se sent parlar de vacances , però aviat serà un dels temes de conversa, segur. Per què et parlo ara de vacances? perquè aviat me n'hi vaig. Descansaré una temporada, que ja em toca. Alguns pensen que les vacances són com un fer realitat un somni, un somni petit, abastable, que anem moldejant des del moment en què tirem el dard de la nostra imaginació en aquell punt de la geografia que escollim. ¿Triem els llocs o ells en trien a nosaltres? De vegades em faig aquesta pregunta quan repasso les vacances de la meva vida. Cada vegada em decanto més per la segona opció, la de que els llocs ens trien.
Em diràs que no sempre passa això, que, si més no , de petits, les vacances eren unes úniques vacances, que es repetien cada any en un únic escenari, els pobles dels nostres avis. Que, si haguéssim de concretar, el que ens vindria primer al cap seria la llum i el sol, i les rutines diàries. Jocs amb els amics que esperaven el dia de la nostra arribada. El desfer en un tres i no res les maletes i baixar corrents les escales per perdre'ns per aquells racons que ens pertanyien. Les visites a les eres; els amagatalls als pallers, que es convertien en trampolins improvitzats dels nostres salts mortals. Els escorcolls als corrals a la recerca dels tresors que covaven les gallines i on fèiem de pastors improvitzats. Els dinars inacabables, on els grans ens deixaven participar de les seves converses i on escoltàvem les històries familiars. Els llargs vespres d'aventures, on qualsevol baralla era com els duels de les pel.lícules de l'oest i les roques, les muralles del castell que defensàvem. I la nit, l'amagall perfecte per espiar els aparellaments dels grans.
El dia de tornada era com girar el mitjó al que havíem fet fins llavors. Només calia ficar-se al cotxe, tancar els ulls i passar-nos una i altra vegada la pel.lícula que acabàvem d'interpretar. Marxàvem contents perquè sabíem que el que deixàvem enrera guardaria les coses com les havíem deixat.
Fins que un any ja no tornàvem i ens havíem de contentar-nos que altres paisatges ens retornessin el que havíem disfrutat. Les noves vacances eren ja responsabilitat nostra. Decidir amb qui i on aniríem, preocupar-nos pels detalls econòmics, estudiar mapes i rutes, triar el mitjà de tranport, era de fet una part del viatge, la que s'assemblava més als nostres somnis. La posada en pràctica distava força de la realitat.
Amb el anys, el temps dedicat als prepatius s'ha anat escurçant-se per deixar pas a unes decisions improvitzades, que tenen més veure amb l'atzar. De cop i volta, un dia t'aixeques d'una manera especial i decidecixes que tens ganes de marxar. I aquesta necessitat es concreta de seguida en el nom d'un indret del qual n'has sentit a parlar en alquna conversa d'amics. Et dius que tu també hi aniràs, que fa anys que ho desitjaves però que mai no se t'havia presentat l'ocasió. Es llavors quan et sents triat. I decideixes anar a Roma, ciutat que només vas trepitjar tres dies durant el típic viatge d'estudis, però que no has conegut mai. Quan ho comentes amb els amics, de seguida et comences a carregar de monedetes destinades a anar a parar al fons Fontana de Trevi junt amb el desig que t'han formulat.
I l'estiu passat vaig marxar a Roma amb les monedetes de mig xat. No sé si recordes que una nit, pocs dies abans del viatge vaig fer el comentari de si volien formular cap desig perquè jo el portés vitualment a la famosa fontana. Va ser curiosa la coincidència de desitjos. Els niks masculins desitjaven estabilitat amorosa, laboral i formulaven algun desig més altruista; els femenins, invertien l'ordre. Hi va haver excepcions, és clar. Un nik masculí va demanar tres desitjos repetits: tres italianes, i, un de femení, tres italians.
Una vegada allà, i una vegada les monedes en remull, vaig haver d'entrar al xat una nit per advertir dels perills que corrien els que havien demanat coses tan materials. Els vaig dir que s'ho pensessin perquè els costaria més el farciment que el gall, que fer realitat aquell somni seria una ruïna assegurada. Bé, ja ho van poder comprovar. A la meva tornada no paraven de queixar-se de si els havia enganyat.
Van ser uns somnis macos. De cop vaig reconèixer al xat aquell aire de joc que recordàvem de les llargues vacances de la nostra infantesa. Per unes nits tornàvem a creure que tot el que desitjàvem es podia fer realitat.
mas
cromets 12:32 PMSomni d'una nit d'estiu
Som a l'estiu? Encara no, però falta poc. De moment no se sent parlar de vacances , però aviat serà un dels temes de conversa, segur. Per què et parlo ara de vacances? perquè aviat me n'hi vaig. Descansaré una temporada, que ja em toca. Alguns pensen que les vacances són com un fer realitat un somni, un somni petit, abastable, que anem moldejant des del moment en què tirem el dard de la nostra imaginació en aquell punt de la geografia que escollim. ¿Triem els llocs o ells en trien a nosaltres? De vegades em faig aquesta pregunta quan repasso les vacances de la meva vida. Cada vegada em decanto més per la segona opció, la de que els llocs ens trien.
Em diràs que no sempre passa això, que, si més no , de petits, les vacances eren unes úniques vacances, que es repetien cada any en un únic escenari, els pobles dels nostres avis. Que, si haguéssim de concretar, el que ens vindria primer al cap seria la llum i el sol, i les rutines diàries. Jocs amb els amics que esperaven el dia de la nostra arribada. El desfer en un tres i no res les maletes i baixar corrents les escales per perdre'ns per aquells racons que ens pertanyien. Les visites a les eres; els amagatalls als pallers, que es convertien en trampolins improvitzats dels nostres salts mortals. Els escorcolls als corrals a la recerca dels tresors que covaven les gallines i on fèiem de pastors improvitzats. Els dinars inacabables, on els grans ens deixaven participar de les seves converses i on escoltàvem les històries familiars. Els llargs vespres d'aventures, on qualsevol baralla era com els duels de les pel.lícules de l'oest i les roques, les muralles del castell que defensàvem. I la nit, l'amagall perfecte per espiar els aparellaments dels grans.
El dia de tornada era com girar el mitjó al que havíem fet fins llavors. Només calia ficar-se al cotxe, tancar els ulls i passar-nos una i altra vegada la pel.lícula que acabàvem d'interpretar. Marxàvem contents perquè sabíem que el que deixàvem enrera guardaria les coses com les havíem deixat.
Fins que un any ja no tornàvem i ens havíem de contentar-nos que altres paisatges ens retornessin el que havíem disfrutat. Les noves vacances eren ja responsabilitat nostra. Decidir amb qui i on aniríem, preocupar-nos pels detalls econòmics, estudiar mapes i rutes, triar el mitjà de tranport, era de fet una part del viatge, la que s'assemblava més als nostres somnis. La posada en pràctica distava força de la realitat.
Amb el anys, el temps dedicat als prepatius s'ha anat escurçant-se per deixar pas a unes decisions improvitzades, que tenen més veure amb l'atzar. De cop i volta, un dia t'aixeques d'una manera especial i decidecixes que tens ganes de marxar. I aquesta necessitat es concreta de seguida en el nom d'un indret del qual n'has sentit a parlar en alquna conversa d'amics. Et dius que tu també hi aniràs, que fa anys que ho desitjaves però que mai no se t'havia presentat l'ocasió. Es llavors quan et sents triat. I decideixes anar a Roma, ciutat que només vas trepitjar tres dies durant el típic viatge d'estudis, però que no has conegut mai. Quan ho comentes amb els amics, de seguida et comences a carregar de monedetes destinades a anar a parar al fons Fontana de Trevi junt amb el desig que t'han formulat.
I l'estiu passat vaig marxar a Roma amb les monedetes de mig xat. No sé si recordes que una nit, pocs dies abans del viatge vaig fer el comentari de si volien formular cap desig perquè jo el portés vitualment a la famosa fontana. Va ser curiosa la coincidència de desitjos. Els niks masculins desitjaven estabilitat amorosa, laboral i formulaven algun desig més altruista; els femenins, invertien l'ordre. Hi va haver excepcions, és clar. Un nik masculí va demanar tres desitjos repetits: tres italianes, i, un de femení, tres italians.
Una vegada allà, i una vegada les monedes en remull, vaig haver d'entrar al xat una nit per advertir dels perills que corrien els que havien demanat coses tan materials. Els vaig dir que s'ho pensessin perquè els costaria més el farciment que el gall, que fer realitat aquell somni seria una ruïna assegurada. Bé, ja ho van poder comprovar. A la meva tornada no paraven de queixar-se de si els havia enganyat.
Van ser uns somnis macos. De cop vaig reconèixer al xat aquell aire de joc que recordàvem de les llargues vacances de la nostra infantesa. Per unes nits tornàvem a creure que tot el que desitjàvem es podia fer realitat.
mas
Dilluns 3 de Juny
Cromet de Corpus
Corpus Hominidi.
Está pasando por debajo de mi balcón la procesión del corpus cristi, cosas de ciudad trimilenaria. Todos los días pasan por este mismo sitio cientos de personas, hechas a imagen y semejanza de dios, hijos suyos dicen, y no hacemos fiesta.
Desde luego vivimos en la cultura de la marca. No nos gustan las imitaciones. Por lo visto.
ergaster
Pregunta:
en esta procesión aun se conseva la costumbre de que las niñas aprovechen el vestido de primera comunión y se reciclen las palmas? explicala un poco.
mas
Redacción de 2º de primaria: el Corpus Cristi en mi pueblo.
Cuando juega la selección, en mi pueblo ponen a una cuantas niñas de blanco y las sacan de paseo en fila y con gorrito horroroso. Deben de haberse portado muy mal. No las dejan ver el partido. Después van sus madres saludando con una mano y hablando por el móvil con la otra: les cuentan a los papás, que están en el bar, lo guapa que va la niña y lo que la miran las vecinas.
Después un montón de gente cargan con una estatua de purpurina. Por eso dice mi padre que siempre hay que llevar el gato y la rueda de repuesto. Para que no pasen esas cosas. Mala suerte. Parece que pesa.
A continuación van los soldados tocando el tambor y la trompeta. Me tocan el estómago cuando suena el bombo. Pero yo no veo la mano. ¿Tienen todos los bombos manos invisibles?, no lo sé, el que sale en la procesión sí. No me importa, ya no me asusto.
Salen también los concejales y los jefes de todas las cosas, van delante de otra estatua pero ésta no tiene ni cabeza ni cuerpo. Arriba tiene un papelito blanco redondo. Creo que se han olvidado de ponerle la pegatina.
Después van más soldados y después más gente. La gente canta y echa flores. Van todos juntos hacia la Catedral. Han debido de poner una pantalla gigante.
Espero que mi redacción le haya gustado, señorita profesora. Póngame un 3-1, porfa.
ergaster
simbologias
querido alumno,
La estatua que no lleva ni cabeza ni cuerpo ( la decapitada y descuerpada) es una especie de talisman que sirve para curar el cuerpo y el alma. No puede enseñarse porque la gente se podría asustar. Por eso lo del misterio. Cunde más.
Lo de poner pegatina quedaria un poco a supermercado o a tienda de juguetes. No se puede poner precio a ciertas cosas.
A las niñas, tienes razón, las han castigado, pero no por portarse mal, sinó porquè algunos creen que su función en la vida es desfilar medio disfrazadas ( en estas procesiones ya las entrenan y las madres hacen de representantes. Por eso lo de llamar al propietario de la agencia).
Lo de los hombres que levantan a hombros la estatua es otro rito de iniciación. Les enseña que siempre tienen que cargar con algo, que la vida es pura carga. Además, de paso, hacen músculos gratis.
La música es otra cosa. Llevas razón, tanto bombo y trompeta puede ocasionar lesiones internas en la udiencia.La proxima vez, ya sabes, alejate del lugar.
Los soldaditos, umm, pobres, es que estan en paro y algo tienen que hacer. Pero más vale que marquen el paso de pega que para pegar tiros. Tu, ni los mires, que bastante pena llevan ellos.
Respecto a los señores importantes. Que quieres que te diga, firmaron un contrato que les exigía lucir sus figuras de vez en cuando. Piensa que el pueblo no los acontumbra a ver reunidos casi nunca. Así aprovechan y dan una imagen de controlar la situación.
Bueno, espero haber sido de tu ayuda. Y ya sabes, si alguna tienes alguna otra duda, no dudes en consultarmela. Lo haré con mucho gusto.
Doña Rosita (la maestra de segundo de primaria)
mas
Querida Doña Rosita:
No sabe cuanto me alegra haberla podido volver a leer después de tanto tiempo. Cuando vi su comentario se me volvió a abrir el corazón. Fue como si la mano invisible del bombo me hubiera vuelto a tocar.
Se conserva usted maravillosamente, que pena que en estas bitácoras nuestras de cada día estemos todos tan descuerpados, como usted dice, que si no... ¡¡¡¡ayyy mi maestra!!!!.
Por si no lo sabe, me casé con una de esas niñas del gorrito horroroso; afortunadamente, ella sola se levantó el castigo. No me pregunte con qué cargo yo y sea amable: llevo toda mi vida desde entonces buscando un gato y una de repuesto, y lo más que he encontrado son estos parches de Trafalgar Sur, por donde se me va todo el aire, y algunos gatos, pero todos ellos han tenido una vida nocturna y libertina.
En lo de dios, los jefes y los soldados no tiene usted ninguna razón, señorita, pero yo la quiero lo mismo. Mis padres me explicaron la verdad casi inmediatamente después de aquel día. Y cuando lo hicieron, me vistieron de marinerito para que no me olvidara. Y no lo he olvidado. Menos mal que ese día no jugaba españa y que me salvé del gorrito horroroso.
Lo que quiera de mí, ya sabe, disponga. Usted me enseñó a aprender.
Ergaster, en 36º de primaria.
PD ¿de verdad que los bombos no tienen manos invisibles?.
mecachis, pues a mi, por más que me aleje, me siguen tocando. Será que soy propenso.
ergaster
cromets 2:13 PMCromet de Corpus
Está pasando por debajo de mi balcón la procesión del corpus cristi, cosas de ciudad trimilenaria. Todos los días pasan por este mismo sitio cientos de personas, hechas a imagen y semejanza de dios, hijos suyos dicen, y no hacemos fiesta.
Desde luego vivimos en la cultura de la marca. No nos gustan las imitaciones. Por lo visto.
ergaster
Pregunta:
en esta procesión aun se conseva la costumbre de que las niñas aprovechen el vestido de primera comunión y se reciclen las palmas? explicala un poco.
mas
Cuando juega la selección, en mi pueblo ponen a una cuantas niñas de blanco y las sacan de paseo en fila y con gorrito horroroso. Deben de haberse portado muy mal. No las dejan ver el partido. Después van sus madres saludando con una mano y hablando por el móvil con la otra: les cuentan a los papás, que están en el bar, lo guapa que va la niña y lo que la miran las vecinas.
Después un montón de gente cargan con una estatua de purpurina. Por eso dice mi padre que siempre hay que llevar el gato y la rueda de repuesto. Para que no pasen esas cosas. Mala suerte. Parece que pesa.
A continuación van los soldados tocando el tambor y la trompeta. Me tocan el estómago cuando suena el bombo. Pero yo no veo la mano. ¿Tienen todos los bombos manos invisibles?, no lo sé, el que sale en la procesión sí. No me importa, ya no me asusto.
Salen también los concejales y los jefes de todas las cosas, van delante de otra estatua pero ésta no tiene ni cabeza ni cuerpo. Arriba tiene un papelito blanco redondo. Creo que se han olvidado de ponerle la pegatina.
Después van más soldados y después más gente. La gente canta y echa flores. Van todos juntos hacia la Catedral. Han debido de poner una pantalla gigante.
Espero que mi redacción le haya gustado, señorita profesora. Póngame un 3-1, porfa.
ergaster
simbologias
querido alumno,
La estatua que no lleva ni cabeza ni cuerpo ( la decapitada y descuerpada) es una especie de talisman que sirve para curar el cuerpo y el alma. No puede enseñarse porque la gente se podría asustar. Por eso lo del misterio. Cunde más.
Lo de poner pegatina quedaria un poco a supermercado o a tienda de juguetes. No se puede poner precio a ciertas cosas.
A las niñas, tienes razón, las han castigado, pero no por portarse mal, sinó porquè algunos creen que su función en la vida es desfilar medio disfrazadas ( en estas procesiones ya las entrenan y las madres hacen de representantes. Por eso lo de llamar al propietario de la agencia).
Lo de los hombres que levantan a hombros la estatua es otro rito de iniciación. Les enseña que siempre tienen que cargar con algo, que la vida es pura carga. Además, de paso, hacen músculos gratis.
La música es otra cosa. Llevas razón, tanto bombo y trompeta puede ocasionar lesiones internas en la udiencia.La proxima vez, ya sabes, alejate del lugar.
Los soldaditos, umm, pobres, es que estan en paro y algo tienen que hacer. Pero más vale que marquen el paso de pega que para pegar tiros. Tu, ni los mires, que bastante pena llevan ellos.
Respecto a los señores importantes. Que quieres que te diga, firmaron un contrato que les exigía lucir sus figuras de vez en cuando. Piensa que el pueblo no los acontumbra a ver reunidos casi nunca. Así aprovechan y dan una imagen de controlar la situación.
Bueno, espero haber sido de tu ayuda. Y ya sabes, si alguna tienes alguna otra duda, no dudes en consultarmela. Lo haré con mucho gusto.
Doña Rosita (la maestra de segundo de primaria)
mas
Querida Doña Rosita:
No sabe cuanto me alegra haberla podido volver a leer después de tanto tiempo. Cuando vi su comentario se me volvió a abrir el corazón. Fue como si la mano invisible del bombo me hubiera vuelto a tocar.
Se conserva usted maravillosamente, que pena que en estas bitácoras nuestras de cada día estemos todos tan descuerpados, como usted dice, que si no... ¡¡¡¡ayyy mi maestra!!!!.
Por si no lo sabe, me casé con una de esas niñas del gorrito horroroso; afortunadamente, ella sola se levantó el castigo. No me pregunte con qué cargo yo y sea amable: llevo toda mi vida desde entonces buscando un gato y una de repuesto, y lo más que he encontrado son estos parches de Trafalgar Sur, por donde se me va todo el aire, y algunos gatos, pero todos ellos han tenido una vida nocturna y libertina.
En lo de dios, los jefes y los soldados no tiene usted ninguna razón, señorita, pero yo la quiero lo mismo. Mis padres me explicaron la verdad casi inmediatamente después de aquel día. Y cuando lo hicieron, me vistieron de marinerito para que no me olvidara. Y no lo he olvidado. Menos mal que ese día no jugaba españa y que me salvé del gorrito horroroso.
Lo que quiera de mí, ya sabe, disponga. Usted me enseñó a aprender.
Ergaster, en 36º de primaria.
PD ¿de verdad que los bombos no tienen manos invisibles?.
mecachis, pues a mi, por más que me aleje, me siguen tocando. Será que soy propenso.
ergaster