notes de color

Cromet 6. de la sèrie "cromets de joventut"

tempus fugit

A l'escola de monges on jo estudiava quan era adolescent, ens impartia religió un capellà que sempre recordaré. Desvetllava en les seves alumnes una mescla de sentiments estranys i, com tota mescla sentimental, explosiva. Era un home d'uns trenta anys, elegantíssim, amb el seu vestit de clergue (xaqueta i pantalons, tot un signe de modernitat agosarada, llavors), impecable i impeclablement transportat, un model d'Armani "avant la lettre". A més del seu evident atractiu físic, aquell home era intel.ligent i culte, de maneres suaus i contingudes. Sense que es notés massa, pretenia ser per a nosaltres, pobres adolescents despistades, una mena de guia espiritual. A les seves classes, ens invitava a raonar i discutir lliurement.
Recordo un dia en què li vam prendre la paraula un grup d'adolescents rebels que fèiem de l'ateisme una mostra d'estridència contra el sistema. Hores abans, ens havíem reunit en petit comitè per preparar esmeradament la línia argumental de la nostra posició, una posició contundent: Déu no existeix, Déu ha mort, i tu, per tant, -si bé certament ningú no ho diria- ets un pallasso. Quan la classe va començar ens vam tirar directes a la iugular, ferotges. No recordo els arguments, potser perquè no mereixen de ser recordats, però sí recordo la passió, la necesitat de bombardejar les creences d'un professor, de deixar-lo en ridícul, de posar-lo nerviós, de destarotar-li aquella imatge tan perfecta. Vanes esperances d'adolescent, il.lusa prepotència... El "Padre Luís", que així es deia, no va perdre ni una engruna del seu "savoir-faire" prodigiós; cap rictus en el seu somriure, cap arruga en el vestit, no-res; amb el mateix estil de sempre va defensar el seu Déu, va impartir la seva classe de religió; va mostrar per enéssima vegada, en fi, la seva, de "classe", davant unes noietes despistades i maldestres, vençudes, enamorades bojament... Perquè la summa d'aquella barreja sentimental s'anomena desig. El Padre Luís era l'objecte obscur de desig d'un col.legi de monges sencer, incloses les monges; tota una fantasia d'en Buñuel, el Padre Luís. Sempre m'he preguntat què en pensava ell, com ho vivia, si n'estava monolíticament orgullós, o fins a quin punt fastiguejat. No ho sabré mai. Però sí sé, en part gràcies a ell, què en penso jo de tot plegat; dels adolescents i dels seus professors, inclosa jo mateixa.
Que curiós... ara, en recordar-lo, he trobat en la memòria una frase pronunciada pel Padre Luís, quasi una sortida de to, una minúscula ferida oberta per on s'esmuny un esbós de venjança (tal vegada era humà aquell home): "La juventud es una enfermedad que se cura con el tiempo". Algú estrepitosament jove va mormorar, des de les últimes fileres, a prop meu: "Pues la vejez ya no se cura".
M'agradava la meva classe, m'hi trobava a gust, fèiem una pinya sòlida i preteníem ser implacables. D'ací i d'allà, sorgien i s'escampaven comentaris en veu baixa, enginyosos, divertits, iconoclastes. Anàvem al cine i a teatre juntes, ens enamoràvem d'Otel.lo, descobríem l'humor elegant i corrosiu de Lubitsch..., però allò que fèiem més sovint i més a gust era empolainar-nos, pintar-nos la cara com a mones als lavabos de qualsevol bar (despintar-nos formava part del necessari desfer el camí abans de tornar a casa) i anar a la discoteca.
Em recordo aproximadament feliç i bastant lliure. Crec que ho té difícil qui no pot transgredir, o qui s'hi ha d'esforçar tant que només li queden els límits de l'extravagància. Agraeixo als meus pares i als meus mestres que no em deixessin ser lliure i, alhora, em deixessin tan en pau.

dolors c.

Cromet 6. de la sèrie "l'adolescència". Un dels fets lligats a l'adolescència és el descobriment del primer amor, que ens planteja per primera vegada la possibilitat de recrear-nos en una altra persona.

Mas

CARTA A UNA DESCONEGUDA

El tema de l´adolescència es pot tractar de moltes maneres, ja que és un tema extens i complicat. A l´hora de plantejar-me un escrit sobre aquest tema, no sabia des de quin punt de vista plantejar-lo. Llavors vaig recordar que quan estava en plena etapa adolescent, havia escrit una serie de textos sobre temes diversos que em preocupaven en aquell moment com “la vida”, “l´amor”, “la bellesa”, “el perdó”, “l´amistat”, etc... I removent entre aquests textos guardats en un lloc especial i personal, vaig trobar una carta escrita a algú que mai arribarà a llegir-la. És una declaració d´amor.
Com que crec que el tema de l´amor és un dels temes importants en l´adolescència (tots ens em enamorat per primer cop en aquesta etapa), he decidit transcriure aquí aquesta carta.

En aquesta carta, crec que es veu clarament el que una persona sent quan descobreix aquest sentiment misteriós i atractiu que és l´amor. En aquest cas un amor platònic que mai va saber, ni segurament sabrà, que hi havia algú que no parava de pensar en ella dia i nit. Que es llevava cada dia esperant veure el seu rostre ni que fos per un moment. Aquesta carta la vaig escriure quan tenia uns 15 anys, fruit de la impossibilitat d´acostar-me a ella i declarar-li el meu amor. Un amor a distància, però intens, molt intens. Aquest va ser un amor gairebé obsessiu, però sempre el recordaré com el primer de tots, el més especial i el més frustrant a la vegada.

Així doncs aquesta és la meva aportació al tema de l´adolescència, un etapa complicada, però fascinant:

“Probablement no ets la persona que busco, probablement no t´hi assembles en res. Potser encara l´he de conèixer, potser tu no hi tens res a veure.
El que sí sé, és que en aquests moments, tu ets la única cosa que tinc al cap, la única cosa a la que puc recórrer quan penso en l´amor. Potser no ets l´adequada, potser només ets fruit de la meva imaginació, però quan escric poesia només penso en tu. Si tu no ets la persona que estic buscant, potser sí que n´ets el reflex. M´agradaria que no fossis una trampa de la vida, però si ho ets, ets la trampa més fàcil de caure-hi. Quan el sol t´enlluerna els ulls, et brillen amb una brillantor sobrenatural, tens un somriure d´una altre galàxia, i desprens una energia inusual en tot l´univers, ets massa perfecta per ser real, no existeixes, i això em tortura. Si estic en un somni, no en vull despertar mai; potser ets una tortura, però ets la tortura més meravellosa que hagi existit.
Si algun dia t´oblido, haurà de ser alguna persona realment increïble la que et substitueixi en el meu cor; però ara aquesta opció la veig molt llunyana, tot i que no impossible.
Si ara que no et conec ets increïble, si algun dia t´arribo a conèixer de veritat no sé què pot passar, potser em trobaré amb la persona perfecta, o potser cauré en una inmensa decepció. Potser tot això és el que fa que no m´atreveixi a arribar a coneixe´t del tot.
Potser no ets la persona que busco, però si l´ets, espero arribar a trobar-te”

Ed

Cromet 5. De la sèrie "professors que m'han marcar..". En aquest cromet podem veure una altra de les maneres amb què els professors, en aquest cas una professora, poden fer arribar als seus alumnes altres coneixements que pocs arriben a apreciar:-)

Mas

NOTRE NOUVEAU PROFESSEUR

Nous étions déjà en classe depuis dix bonnes minutes lorsque des pas retentirent dans le couloir; nous allions enfin connaître notre nouveau professeur...
Le silence se fit quand la porte s´ouvrit lentement et qu´elle apparut sur le seuil. Elle nous dévisagea à peine quelques secondes puis referma la porte et se dirigea vers son bureau. Après quelques paroles timides et sans trop s´attarder sur la présentation, elle restait debout, immobile, comme ne sachant que trop faire...
Et, c´est à cet instant là que je remarquais que sous son chemisier elle ne portait pas de soutien-gorge. Je devinais parfaitement la forme et le volume de sa poitrine: deux petits seins si légers qu´ils paraissaient s´élever sans que rien ne puisse les retenir. Un modelage presque parfait, pensais-je!
Pour une fois j´étais content d´avoir choisi le premier rang!
Je crois qu´elle devait avoir du remarquer mon regard car son visage devint rouge, sa bouche trembla légèrement et ses yeux paraissaient ne pas vouloir rencontrer les miens.
Elle n´était pas vraiment jolie. Tout simplement jeune. Et celà me suffisait.
Aujourd´hui encore, après plus de vingt ans, je me souviens de ses deux petits bouts de seins, délicats et fragiles qui me faisaient tourner la tête.
Cette année-là, je fus le plus mauvais élève de la classe. Un cancre.
Mais qu´importe. Cette année-là j´appris une chose que je ne savais pas faire: caresser d´un regard!

serge

Sabíem que dels barrets els magics són capaços de treure de tot. Per això ho són... ara, en aquest cromet podem veure com també són capaços d'extreure l'amor a la poesia.

Mas

UN BARRET PER A L'ALFONSO

Tenia un profe que col.leccionava barrets i es deia Alfonso. Era llarg, ben prim, lletjot, amb un nas d’aquells que no et deixen veure la resta de la cara. Quan caminava semblava una nina de fusta, tot ell es bellugava sense ritme, movia una cama i tot el seu cos es vinclava endavant. Era tan fràgil que semblava sempre a punt de trencar-se. Tenia 16 anys i m’agradava escoltar “Noia de porcellana” i quan el vaig veure vaig pensar que ell era una mena de figureta de vidre traslúcid i repelent. De repent, però, parlava, i t’adonaves que aquella veu no pertanyia a aquell cos. Tenia un to greu, profund i, quan la utilitzava, t’oblidaves dels seus moviments capritxosos i només l’escoltaves. Les orelles es redreçaven per parar-li atenció. Em feia eriçar la pell quan el sentia llegir “A las 5 de la tarde”, tot ell s’abocava al dolor de les paraules que ens recitava. Em va ensenyar a entendre el que llegia, a gaudir del plaer d’assaborir les paraules que altres havien escrit. Li dec això i l’haver conegut a en Sabina.
Havia nascut a Jaen, l’Alfonso, i sempre volia assemblar-se a “un olivarero altivo” sense èxit. Era alt i altivo, això sí. Un dia va arribar a la classe amb un radiocassette i una cinta tronada i ens va dir que escoltéssim els poemes musicats d’un seu amic. Recordo la canço. Era “Princesa” i és cert que semblava poesia. “Maldito sea el gurú que levantó entre tú y yo un silencio eterno” deia la lletra, i crec que en aquell moment també hagués volgut tenir un amor ionqui per recitar-li aquestes paraules, entre viatge i viatge. Un cap de setmana de primavera, en Sabina va aterrar al meu poble. Li portava un nou barret al seu amic, una botella de vodka i cançons. Me’ls vaig trobar a “La boheme”, els seus dos caps ben junts sota la llum roja de les tauletes. Estaven contents i molt borratxos, vaig seure amb ells i els hi vaig fer de públic agraït. Prenien drymartinis i recitaven els diàlegs de Casablanca. Va ser una bona nit i em vaig emborratxar una mica d’ells. La ressaca va continuar amb l’Alfonso, m’agradava escoltar-lo i agafar en prèstec els seus llibres.
En Sabina no ha tornat més al meu poble i l’Alfonso va marxar en acabar el curs. Em va deixar un barret.

Roger

Cromet de joventut 3

One goes on. And the time, too, goes on

-till one perceives a head a shadow-line

warning one that the region of early

youth, too, must be left be hind. (Josepf Conrad. (The shadow line)).

(avancem. El temps avança també: fins que descobrim davant nostre una línia d'ombra que l'adeverteix que la regió de la primera joventut cal també deixar-la enrera )

CARTA A UN ADOLESCENT

Estimat,

Han passat els anys, potser massa ràpid. Has crescut i, apoc a poc, has anat canviant. Ets un adolescent que estàs despertant en l'edat de la maduresa, encara que et sembli que no. La transformació que has sofert és bonica, més encara que la d'aquells cucs que posaves dins d'una caixa i al cap d'unes setmanes eren papallones. Te n'enrecordes? Tu, a més de canviar físicament has anat afiançant-te com a persona i això és el més maco de tot. Avui és un dia especial. Has acabat una etapa i comences una altra, amb més reponsabilitats perquè així és la vida, però amb un criteri més ampli que et facilita l'acceptació d'aquestes.

Pensa que és com si escrivissis un llibre: el llibre de la teva vida i anessis passant pàgines per escriure en les següents. Tant de bo que en aquest llibre quedi reflectida la felicitat d'alguns moments o d'alguns fets. De tu dependrà sentir-la de tant en tant.

A mida que vagis creixent i vivint t'adonaràs que tot va passant dintre d'un ordre, que quan acaba el dia, comença la nit.

Fes sempre allò amb què estiguis d'acord, encara que de vegades et resulti difícil. Tot esforç té la seva recompensa.

Nosaltres, els pares, sabem que la vida és com una roda que va fent camí i mai no s'atura ni torna enrere. Per això creiem que encara que no és fàcil prendre decisions, s'ha de fer, i a més, meditant-les no a la babalà.

No t'oblidis de consultar el teu interior. "Navega" pel teu cor i la teva ment que segur que trobaràs un món més immens encara que el d'internet que tant t'agrada.Sàpigues que sempre hi serem al teu costat, tot i que som "uns pallisses i uns pessats que no sabem res".

Sobretot, pensa que t'estimem.

Una abraçada.

22 de juny de 2001

Pilar

Cromet de joventut 2 . Sèrie: com ser adolescent i no morir en l'intent...

¿Mare, a quina hora podré tornar demà? Perquè ja estic fins als nassos que sempre et facis pregar tant... Ja saps que he de trucar a totes aquelles per posar-nos d'acord en qui ens ve a buscar, i que si no ho faig avui demà se'ns tirarà el temps a sobre. No cal que ara em facis morros per la roba que m'he comprat , eh! Que en el teu temps no es portés això d'anar a les festes de cap d'any i que t'haguessis de quedar a casa no vol dir que jo no ho pugi fer.
Tu em vas prometre que quan tingués setze anys sortiria per cap d'any, i, encara que em faltin uns mesos, aquest any ja em toca. Ja he vist la cara que has fet en veure el modelet que m'he comprat..., ja, ja, que encara que no hagis dit res, ja he vist que no t'agradava, com sempre... Però, quina mania li tens tu als tops, a veure, quan creus que podré lluir-los millor, dona? doncs ara i no quan tingui vint anys, que ja seré una vella! Totes les de la colla ens l'hem comprat semblant, així ens sentirem més acompanyades i no ens perdrem enmig d'aquell merder de gent. El meu és blanc amb una gasa negra per sobre. Si veiessis com mola! No pateixis , que no marca tant com el de l'estiu. Que no!! Que aquest és del Mango.. i allà ja saps que tenen bon gust.
A més, jo no sóc l'única que em poso el que vull eh.. que en això he sortit a tu, només que amb gustos diferents. Que no te'n recordes quan em vas explicar que la iaia t'havia amagat aquella faldillla de hippie tan xula que t'havies fet ? Aquella que et vas fer un estiu amb uns pantalons texans vells i que vas tallar i vas cosir a mà. Que quina feinada i punxades que et devies fer, noia! Vas dir que havies tallat les costures i afegit uns tacons triangulars per ajuntar els camals i que de pantalò texà passés a faldilla texana. Que xula que devia ser! Original del tot, modelo unico , no com aquestes que es veuen ara als aparadors tan ben cosidetes... No deies que quan la iaia va tornar de vacances i et va veure amb aquell modelet li va agafar un susto de mort, ella que cosia tan bé i que us feia sempre la roba copiant els models de les revistes?
Apa mare, que el que tu li vas fer a la iaia no crec que ho hagi fet jo mai , eh! Mira que fer-li pagar la faldilla que et va amagar! Quins nassos que vas tenir! Que la pobra encara m'ho explica de tant en tant quan li vaig a plorar perquè em renyes..., i la pobra deia que te la va amagar per la vergonya que li feia de veure sortissis al carrer amb aquella robota, que se li trencava al cor, i per això un dia la va agafar i va dir que l'havia llençat. Apa, quin geni que gastava la iaia també... que en aquella casa devieu estar distrets tots, jaja.
Ara, el més bo és quan em va dir el final de l'episodi de la faldilla, que boooo!. Tu que li dius, si me l'has llençada , me la pagues, que els texans eren meus i la feina de confecció també.. uff, la cara que va posar la iaia, tu! Que va donar-te tres-centes pessetes pel treballet. No, si no et critico , ehh , que jo hagués fet el mateix. Ara, el final de la història si que té tela. Ja saps que la iaia no te l'havia llençat?( es veu que tenia por que tu t'esveressis massa), nomes l'havia amagada... Però quan tu la vas tornar a trobar un any després ja t'havia passat la ceba d'anar vestida d'aquella manera.
Vinga dona, pensa, pensa... no és millor que vagi ben maca a la festa? Que ara la gent es posa el que més bé li queda, i no vull ser diferent jo.. A més, m'agrada. A les quatre de la matinada? Apa, nena, que seré la ventafocs de la festa... uff, ja sé que és primer any, ho sé, però per què sempre em feu tornar a l'hora dels contes? Jo no en vull ser de ventafocs i que la gent em digui en marxar que si ja tinc la carrossa a punt.. Bé, per aquest any, passi; però, quan arribi el 2003, no m'espereu fins l'hora d'esmorzar, això ho tinc clar. Ahh , i d'allò de que no em puc fer el piercing al nas i que me'n posi un de pega n'hem de parlar en serio , ehh.

mas

Cromet de joventut 1. Sèrie, "com ser adolescent i no morir en l'intent". Cromet regalat per la meva filla el matí de Reis, després d'insistir-li molt i molt ( havia perdut l'original i no el trobava enlloc...) i que és en realitat una redacció per a la classe de llengua castellana.

Mas

REDACCIÓN ESCOLAR

La adolescencia es un periodo que dura unos cinco años (aunque en algunas personas este periodo se se alarga indefinidamente) en el que la persona experimenta una serie de cambios, tanto físicos como psiquicos. Algunos opinan que la adolescencia es el camino que lleva de niño a adulto, pero yo no diría eso, ya que hay individuos que se pierden en algun punto del recorrido o, simplemente, prefieren quedarse y vivir eternamente en un mundo sin preocupaciones.
Eso sería lo más normal, pero existe un pequeño problema para seguir esta opción. Como ya he dicho antes, durante este periodo se producen cambios, en los psiquicos el individuo puede estancarse, pero los físicos son del todo involuntarios y , por tanto, no se puede elegir. Por esta misma razón, las personas que se pierden por el camino no son vistos con buenos ojos. ¿Quien no se asustaría al ver un un hombre peludo de metro ochenta jugando en un parterre de un parque? En mi caso, sería así.
Creo que la adolescencia es una carretera difícil en la qual tendría que haver señales de tráfico para facilitar la circulación, porqué, sinó, puedes.... morir en el intento.

Irene (16 anys)

posted by masfield at 7:56 AM